Recitació d'un poema: "Mosques i mosquits"

A la classe de COED vam haver de recitar un poema, un que ens agradés bastant perquè ens l’havíem d’aprendre de memòria i a més a més representar-lo perquè fos més motivant. Aquest poema l’havíem de recitar amb una mica de sentiment, fent pauses,amb una veu suau i clara a la vegada. S’havia de notar que et ficaves dins el poema.

Jo vaig escollir el següent poema:

Mosques i mosquits

La natura

diligent ens procura

una bèstia

per a cada molèstia.

si a les fosques

ja no piquen les mosques,

hi ha els mosquits,

que treballen de nits.

                                                                                  Pere Quart (Antologia)

En quan a la representació de la meva poesia vaig decidir fer mímica de cada cosa que digués el poema, d’aquesta manera el públic podria comprendre millor el text i a mi em seria més fàcil aprendre-me’l.

Crec que ,a part de quedar-me en blanc uns pocs segons, vaig saber tornar a agafar el fil de la poesia i vaig respectar les pauses que s’havien de fer perquè el públic em pogués seguir.

Lectura en veu alta: "Marxant de felicitat"

A la classe de COED havíem de llegir un text en veu alta. Podia ser un text qualsevol: narratiu,descriptiu, argumentatiu o poesia. Un text amb el que ens sentíssim còmodes i que fos significatiu per a nosaltres i que volguéssim compartir amb la resta de la classe.

Ens havíem de preparar la lectura tenint en compte els elements següents:

-En la veu: vocalització,articulació (son de pronúncia complicada: doble ela,fricatius,africats,vocals neutres), velocitat i volum o intensitat de la veu.

-En la comunicació no verbal: mirada,posició del cos,gestos.

Jo vaig escollir un conte sobre la felicitat perquè em va semblar molt interessant i proper al dia a dia. El text és el següent:

Marxant de felicitat

És la història d'un home que estava tip de plorar.

Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al da­vant.

Estirà la mà i la volia agafar.

La felicitat era una flor. La va collir, i encara no la tenia a la mà que ja s'havia esfullat.

La felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar.

La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els dits. Les cordes es posaren a grinyolar.

Quan al capvespre tornava a casa, el bon home seguia plo­rant.

L'endemà va seguir buscant la felicitat.

A la vora del camí hi havia un nen que ploriquejava.

Per tranquil·litzar-lo, collí una flor i la hi donà.

La fragància de la flor els perfumà ambdós.

Una pobre dona tremolava de fred, coberta amb els seus parracs.

Ell la va portar fins al sol, i també ell s'hi escalfà.

Un grup de nois cantava.

Ell els acompanyà amb la seva guitarra.

També ell es delectà amb aquella melodia.

En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò.

J. de Vietinghoff

Fent aquesta activitat m’he adonat que si em fixo millor en com llegeixo el text em pot sortir molt bé la lectura i així també millorar els aspectes de la veu i la comunicació no verbal.

"Com parlar bé en públic"

Vam haver de llegir un llibre que ens ajudés a saber fer una bona exposició oral, l’anomenat “Com parlar bé en públic” de Joana Rubio i Francesc Puigpelat.

Al principi d’aquest llibre ens diu que saber parlar bé en públic és una de les qualitats humanes que es valora més, però hi ha un gran problema, i és que a les escoles no s’ensenya. Però tenim sort que existeixen manuals senzills i pràctics,com aquest mateix llibre, on s’hi expliquen idees,trucs i tècniques molt concretes per a millorar la comunicació oral.

Saber comunicar vol dir saber fer una síntesi oral d’un tema qualsevol, trobar arguments per a defensar una proposta, saber comprar, vendre i negociar, etc.

També ens informa que hi ha molta gent que diu que saber parlar en públic és una habilitat innata, és a dir, que hi ha persones que neixen amb una predisposició natural i d’altres que neixen sense traça per parlar. Això no és veritat. Si que hi ha una part de predisposició natural en l’art de parlar en públic però hi ha una altra part molt important que és tècnica i que per tant amb molt d’esforç, pràctica i constància es pot aprendre.

Personalment crec que aquest llibre és bastant útil ja que et dóna trucs per poder millorar la pròpia comunicació oral i saber-nos expressar millor. Crec que es convenient anar prenent apunts de les idees que ens interessen per poder interioritzar-les millor.

En definitiva aquest llibre t’ensenya tècniques que si es duen a terme s’aconseguirà de ben segur a perdre el pànic a parlar en públic.

Descripció de la Laia Ventosa: "La serenitat en persona"

Al principi de curs, a la classe de COED, ens van dir que més endavant hauríem de fer una descripció d’alguna persona de classe. Durant aquest temps abans de fer l’exposició vam poder conèixer bé a la persona que voldríem descriure fixant-nos millor en ella gràcies a l’avís.

Jo vaig triar a la Laia Ventosa, una de les primeres persones que vaig conèixer i amb la que em vaig fer més, ja que anem juntes a la classe. Al principi no sabia com descriure-la perquè no ens coneixíem de res, però a mida que anava passant el temps vaig saber com era i em van venir moltes idees al cap per la descripció.

Per fer la descripció ens havíem de basar en una foto en la que sortís la nostra companya i aparti d’aquesta imatge anar descrivint-la tant físicament com psicològicament. A grans trets,la Laia, físicament és una persona alta i prima, amb uns cabells castanys i molt fins. Sempre els porta deixats anar perquè a mi em dona la sensació que és una noia que li agrada la llibertat i la naturalitat. Una característica de la fotografia que vaig destacar  d’ella era que sortia assentada,amb les cames creuades i mirant a l’horitzó,sobre una mena d’altar on al fons es veia, borrós, Barcelona. D’aquí em va sorgir el títol de la imatge “La serenitat en persona”.

Aquesta activitat ens va permetre conèixer més a la companya però també ens va fer saber donar un significat a cada detall que apareixia a la imatge i saber-ho expressar al públic que també l’observava.    

A qui consideres tu un bon orador?

A la classe de COED hem hagut de contestar a la pregunta següent: A qui consideres tu un bon orador?

Hem comentat les respostes un per un, i ens hem adonat que hi havia tant escriptors, periodistes, cantants, homes del temps com humoristes. Hem agut  de justificar l’elecció dels personatges escollits per cada un de nosaltres, dient-ne cinc qualitats del bon comunicador,i les hem anat anotant  a la pissarra per així veure millor les característiques en general,les que es repetien i les no.

Jo he escollit el periodista i escriptor Gaspar Hernàndez. He justificat la meva elecció dient que aquesta persona té una bona veu que fa que captar l’atenció del públic, és molt culte, meditatiu i interacciona amb el públic que l’escolta,cosa que s’agraeix.

En general hem pogut observar que bastants personatges es repetien un exemple és l’humorista Andreu Buenefiente. També hi havia alguns adjectius en concret que es repetien com el ser una persona natural, amb bona veu, intel·ligent,expressiva, etc. 

Competència comunicativa

És allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç en contextos culturalment significants. Els components de la competència comunicativa són els següents:

-Competència lingüística/gramatical: fa referència al domini del codi lingüístic. S’ocupa del nivell fonològic (el so), del nivell morfològic (com es formen les paraules), del nivell sintàctic (com s’uneixen paraules per formar frases) i del nivell lèxic i semàntic (el significat).

-Competència sociolingüística: fa referència a les regles socioculturals d’ús. S’ocupa de la situació dels participants,el propòsit de la interacció (objectiu que tenim) i de les normes i convencions de la interacció (esperar el torn per intervenir, alçar el braç per prendre la paraula).

-Competència discursiva: fa referència a la combinació de formes gramaticals i significats per aconseguir un text coherent i cohesionat en qualsevol gènere. S’ocupa de la cohesió en la forma i de la coherència en el significat.

-Competència estratègica: fa referència a les estratègies de comunicació verbal i no verbal que es poden utilitzar per:

a) compensar deficiències provocades per limitacions i insuficiències.

b) afavorir l’efectivitat de la comunicació: tenir bons efectes,que s’aconsegueixi ser el màxim eficaç.

Estructura del discurs

 En un discurs hi hauria de constar :

-Introducció: en què es presenten el tema i els objectius. Si es comença fent una bona introducció es diu que “el discurs ja està mig acabat” per dues raons; perquè des d’un bon principi es capta l’atenció del públic i es crea l’expectació necessària per mantenir l’interès. I també perquè, en l’orador, aporta recursos en un moment que sol generar inseguretat: el principi de qualsevol intervenció.

-Desenvolupament: on es fa la selecció i ordre de les idees segons l’objectiu del discurs. Per exemple per a informar s’utilitza una estructura descriptiva i cronològica. I per convèncer s’utilitza una estructura inductiva o SAP en què es dóna informació de casos concrets per arribar a la idea general que explica tota informació anterior i que funciona com a conclusió,d’específic a general.

-Conclusió: és on es tanca el discurs, es sintetitza les idees principals i s’ofereix una visió global del missatge, i es deixa una bona impressió final en les persones que ens han escoltat. Aquí es poden utilitzar diferents fórmules de tancament com ara repetir la introducció, resumir els punts principals, invitar a l’acció, anunciar un esdeveniment futur o apel•lar als sentiments.

També caldria destacar la llengua del discurs expositiu, la qual hauria de ser neutra, precisa i accessible. No hauria d’estar influïda per la prosa escrita o tècnica. I caldria oferir definicions dels termes més especialitzats o abstractes.

Diferències entre oral i escrit

La comparació entre els codis oral i escrit es pot fer des de dos punts de vista. Podem comparar les situacions de comunicació oral i les escrites a di d’identificar les característiques pròpies de cada grup. P er exemple,la comunicació oral és immediata en el temps mentre que l’escrita és diferida. Anomenem aquest primer tipus de característiques contextuals, perquè es refereixen al context de la comunicació.

Podem comparar les característiques gramaticals del textos orals i dels escrits. Per exemple, les estructures sintàctiques que s’usen en cada codi. Anomenem aquest segon tipus de característiques textuals, perquè fa referència al missatge de la comunicació.

Pel que fa a les característiques contextuals cal dir no existeixen situacions de comunicació exclusives de l’oral de l’escrit.

Algunes diferències contextuals entre el canal oral i escrit són:

-El canal oral és un canal auditiu, el receptor comprèn amb l’oïda.

-El canal escrit és un canal visual, el receptor llegeix amb els ulls el text. La seva capacitat de transmissió d’informació és superior a l’auditiu.

-En el canal oral el receptor percep successivament els diversos signes del text.

-En el canal escrit el receptor els percep simultàniament.

-En el canal oral la comunicació és espontània, l’emissor pot rectificar, però no esborrar el que a ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeti.

-En el canal escrit la comunicació és elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text, sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer.

I algunes diferències textuals entre el canal escrit i oral poden ser:

-En el canal oral, respecte a l’adequació, hi ha una tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor (varietats dialectals).

-En el canal escrit, respecte a l’adequació, hi ha la tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor.

-En el canal oral ,respecte a la coherència, la selecció de la informació és menys rigorosa, hi ha la presència de digressions,canvis de tema ,etc. I també és més redundant.

-En el canal escrit, respecte a la coherència, la selecció de la informació és molt precisa, el text conté exactament la informació rellevant. I també és menys redundant.   

La composició del text

1.La planificació: planificar és reflexionar, és establir els objectius que volem aconseguir amb el text i dur a terme una estratègia determinada per recollir, seleccionar i ordenar la informació que volem transmetre.

S’ha de fer una anàlisi de la situació comunicativa tenint en compte els següents punts: a qui vull escriure (grau de formalitat, fórmula de tractament, gènere i varietat dialectal), sobre què vull escriure (tema), per què vull escriure (objectius, funció narrativa, funció descriptiva, funció explicativa, funció persuasiva) i com vull escriure (extensió, estructura).

També s’ha de fer una recollida de la informació que tant pot ser amb una pluja d’idees, buscant informació o prenent apunts.

Després s’ha de seleccionar i ordenar la informació (per grups o mapa conceptual/ numeració o esquema).

2.La redacció: redactar és transformar els plans i les idees en llenguatge escrit, és a dir, en un text coherent, estructurat d’una manera determinada i amb uns trets estilístics concrets, tenint sempre en compte, doncs, les característiques de la coherència, la cohesió, l’adequació, la correcció i la variació.

En l’estructura del text s’ha de tenir en compte: el paràgraf (introductiu, expositiu, conclusiu), els connectors (per senyalitzar, organitzar, relacionar), la puntuació (la coma, el punt i coma, el punt, els dos punts, els punts suspensius, els signes d’entonació, els parèntesis, els guions, les cometes) i l’estil (adequació, claredat, precisió, concisió, variació).

3.La revisió: revisar és examinar, és avaluar el que hem escrit, decidir si s’adiu amb les nostres expectatives i, so convé, modificar el que calgui per tal de millorar el text. Cal tenir en compte que no només revisem el text final, sinó que duem a terme operacions de revisió durant tot el procés de redacció.

“Una imatge val més que mil paraules”

Aquest aforisme xinès només té sentit en casos molt concrets. Imaginem, ara, que es troben dos xinesos, un de Pequín i l’altre de Canton. A l’hora de comunicar-se arribaran a la conclusió que la comunicació oral els és impossible ja que parlen unes varietats lingüístiques molt variades i allunyades entre elles. Aleshores si tenen paper faran servir els signes de l’escriptura comuna, i si no en tenen, faran servir l’anomenada “escriptura de mans” dibuixant els signes oportuns al palmell. Ara sí, una imatge val més que mil paraules, però aquest cas és una excepció.

Caldria destacar que la parla ens és consubstancial com a espècie; és un dels ingredients distintius de la humanitat. Dit més clar: vam arribar a l’estatus de sapiens moderns sense dibuixos, vam viure sense imatges uns setanta mil anys i només en fa uns trenta mil que van aparèixer les primeres representacions escultòriques. I vam seguir amb la parla, que és allò que, de debò, val més que mil imatges.

Hi ha moltíssimes expressions que diem els humans el dia a dia que són impossibles de representar amb imatge, com per exemple: “vindré amb tu, si no fas aquesta mala cara”, “treballo una mica més per pagar-me unes vacances a Escandinàvia, ben fresquet”, “hauria de fer cas”, “em sento com si fos únic”, “fes bondat”, “ets honest”, etc.

En definitiva les imatges tenen una capacitat discursiva limitada, mentre que les paraules, convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit. Així doncs: “ Unes poques paraules, ben agermanades, valen molt més que tot d’imatges”.

Diferència entre llenguatge i llengua

Llenguatge: és un medi d’expressió i de comunicació que li és propi i que és diferent del que posseeixen els primats més desenvolupats perquè el llenguatge humà s’organitza en diversos nivells perquè comporta la creativitat.

Llengua: és amb la que organitzem el nostre entorn, el món en què vivim i sotmetem les nostres percepcions a diferents graus d’abstracció. Un sistema de signes i símbols propis d’una comunitat lingüística. Aquests símbols i signes són orals.

Delicious

És un servei de gestió de marcadors socials a la  web. Permet agregar els marcadors que clàssicament es guardaven en els navegadors i  categoritzar-los amb un sistema d’etiquetació anomenat tags. No només pot guardar llocs webs, sinó que també permet compartir-los amb altres usuaris de del.icio.us i determinar quants tenen un determinat enllaç guardat en els seus marcadors.

A més a més  té un  servei de sindicació web mitjançant RSS i una API que permet fer ràpidament aplicacions que treballin amb del.icio.us.

Conceptualització de la naturalesa de l'aprenentatge amb ordinador

Diversos autors han fet propostes de categorització de l'ús de l'ordinador en els entorns educatius. Entre aquests autors podríem citar a Charles Crook que planteja quatre models d'ús i els formula en forma de metàfores. A través d'aquestes metàfores s'explica com la tecnologia ens pot ensenyar o com ens pot ajudar a aprendre en funció del paper que ha de jugar l'ordinador. Aquests models serien:

1.La metàfora tutorial: l'ordinador com a tutor

En aquesta metàfora es fa referència al programari que reprodueix el model tradicional d'ensenyament-aprenentatge. L'ordinador tutoritza el procés d'aprenentatge realitzat per l'estudiant.

Es pot establir un cert paral·lelisme entre el funcionament d'alguns programes informàtics i la modalitat d'interacció a classe caracteritzada per la seqüència: iniciació (docent)- resposta (alumne) - avaluació (professor).

Aquest tipus d'interacció també es pot donar entre un alumne i un ordinador:

l'ordinador inicia, l'alumne respon i l'ordinador avalua; a continuació l'ordinador inicia un nou cicle.

En la creació de programes tutorials es té present d'una banda la individualització del procés d'aprenentatge i la formulació de preguntes "a mida" i, d'una altra, la presentació d'informació significativa que ajudi l'alumne a avançar.

Pel que fa a la individualització, cal dir que no és fàcil que un programa informàtic detecti de forma "intel·ligent" el tipus d'error comés per l'alumne i les seves necessitats concretes així que en molts casos aquesta decisió la pren el mateix alumne, escollint quin considera que és el seu nivell de coneixements. De fet, els programes que menys es fan servir a l'escola són els sistemes tutorials intel·ligents i els més emprats són els anomenats programes d'exercici i pràctica.Un exemple d'aquest tipus de programa seria les activitats de JClic.

2.La metàfora de la construcció: l'ordinador com a alumne

Aquesta és una visió de l'ús educatiu de l'ordinador centrat en l'alumne. Ell és qui controla la màquina,qui "ensenya", donant instruccions a l'ordinador per indicar-li les tasques que ha de fer.

El llenguatge de programació Logo  i l'objecte gràfic anomenat tortuga seria un exemple de micromón on el nen pot desenvolupar estratègies de resolució de problemes.

El paper del mestre seria doncs el de seguir el procés de treball del nen i, quan ho consideri oportú, plantejar preguntes que serveixin de guia a la reflexió del nen.

Una evolució del llenguatge Logo és Scratch.

Aquest és un nou llenguatge de programació creat al MIT (Massachusetts Institute of Technology) amb el que es poden crear amb molta facilitat, històries, jocs interactius, dibuixos... i compartir-los a través de la Xarxa des de l'espai web del MIT. Aquesta darrera opció, la publicació dels projectes Scratch a la Xarxa permet crear comunitats virtuals on els creadors i els visitant poden intercanviar idees i, per tant,

podem parlar de Scratch com un programa 2.0.

3.La metàfora del laboratori: l'ordinador com a simulador

Els simuladors permeten un aprenentatge per descoberta semblant al que es produeix en els micromons de Papert però d'una forma molt més acotada ja que són sistemes tancats en els que l'usuari pot manipular diversos paràmetres però no afegir-ne de nous.

L'usuari pot interactuar amb el sistema dibuixant objectes que seguiran un moviment natural seguint la llei de la gravetat.

Un exemple, més senzill, es pot veure a la Doctora Xinxeta. La interacció amb el sistema fa que el nen aprengui les condicions que afavoreixen el creixement d'una planta.

Les simulacions fomenten la reflexió i l'acció en un entorn acotat però tenen el perill de simplificar en excés els sistemes reals. Aquest problema es fa més evident quan es pretenen simular sistemes de relació social. Les simulacions, en aquests casos, poden donar lloc a interpretacions del món real greument errònies.

4.La metàfora de la caixa d'eines: l'ordinador com a eina

L'ús de l'ordinador com una eina de treball és habitual en la nostra vida diària. A l'escola també es dóna aquest fet. Les situacions d'aprenentatge, les activitats que es proposen als infants, haurien de ser autèntiques, haurien d'estar relacionades amb la seva experiència i les seves preocupacions.

Els infants haurien de treballar des de ben petits amb eines que els hi permetin gestionar i organitzar la informació i emprar eines de suport a la comunicació.

Noves possibilitats expressives

L'ordinador proporciona una experiència propera del món físic, es situa entre nosaltres i la realitat, ens dóna una visió indirecta del que passa però alhora ens proporciona eines molt potents. Aquestes eines no substitueixen l'experiència directa però en són un complement.

Pintar en pantalla, per exemple, no substitueix l'ús del pinzell i el llapis però els editors gràfics poden, a més d'oferir noves possibilitats expressives, fomentar una actitud de revisió i correcció actives. Gràcies a les possibilitats d'aquestes aplicacions podem: esborrar, desfer, canviar les propietats dels objectes...

L'ordinador actua com un amplificador de l'experiència d'escriure, dibuixar, classificar. Permet fer aquestes tasques de forma estimulant i eficaç.

Quan sabem utilitzar correctament l’ordinador, ens allibera de les tasques més rutinàries i per tant, deixa la porta oberta per tal que ens centrem en els aspectes més reflexius, constructius i creatius.