“Una imatge val més que mil paraules”

Aquest aforisme xinès només té sentit en casos molt concrets. Imaginem, ara, que es troben dos xinesos, un de Pequín i l’altre de Canton. A l’hora de comunicar-se arribaran a la conclusió que la comunicació oral els és impossible ja que parlen unes varietats lingüístiques molt variades i allunyades entre elles. Aleshores si tenen paper faran servir els signes de l’escriptura comuna, i si no en tenen, faran servir l’anomenada “escriptura de mans” dibuixant els signes oportuns al palmell. Ara sí, una imatge val més que mil paraules, però aquest cas és una excepció.

Caldria destacar que la parla ens és consubstancial com a espècie; és un dels ingredients distintius de la humanitat. Dit més clar: vam arribar a l’estatus de sapiens moderns sense dibuixos, vam viure sense imatges uns setanta mil anys i només en fa uns trenta mil que van aparèixer les primeres representacions escultòriques. I vam seguir amb la parla, que és allò que, de debò, val més que mil imatges.

Hi ha moltíssimes expressions que diem els humans el dia a dia que són impossibles de representar amb imatge, com per exemple: “vindré amb tu, si no fas aquesta mala cara”, “treballo una mica més per pagar-me unes vacances a Escandinàvia, ben fresquet”, “hauria de fer cas”, “em sento com si fos únic”, “fes bondat”, “ets honest”, etc.

En definitiva les imatges tenen una capacitat discursiva limitada, mentre que les paraules, convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit. Així doncs: “ Unes poques paraules, ben agermanades, valen molt més que tot d’imatges”.